dimecres, 22 de juny del 2022

La Pàtria Celestial dels demòcrates

        

          Si existís un cel darrera una gran porta de fusta ben gruixuda o d'un núvol metal·litzat, també dens i espès, segur que romandria obert de bat a bat per a tots els catalans i totes les catalanes independentistes que, més tard o més d'hora, haurem d'anar passant cap a l'eternitat. Perquè, amb tot el que hem patit, estem patint i, previsiblement, patirem, ens l'hauríem ben guanyat, l'accés franc a aquest edèn; i per la porta gran, ja sigui de fusta o de qualsevol altre material.
      No puc dir el mateix d'aquells aspirants que, en nom de la Sagrada Constitución Española, voldríen ser-hi, en aquest paradís. A tals personatges jo els faria passar una prova, abans d'entrar. La primera pregunta podria ser la següent:

                -Ordeneu segons el vostre criteri de demòcrata:

A: Una Constitució caducada.

B: Un Tribunal Constitucional de 10 membres que ha d'avalar la suspensió d'una llei justa i democràtica que afecta set milions de persones, suspensió que ha demanat un govern absolutista que es nega al diàleg.

C: Un milió vuit-centes mil persones que demanen poder votar en una consulta; nou-cents vint ajuntaments d'un total de nou-cents quaranta-sis que demanen poder votar en una consulta; el 80% d'un parlament escollit pel poble que demana poder votar en una consulta.


         No cal dir que a tots els que no posessin davant la lletra C de Catalunya no els deixaria entrar en aquesta pàtria celestial dels demòcrates. Suspesos en democràcia, els faria baixar a l'avern de la nostra indiferència, de l'oblit més absolut, que és una manera diplomàtica i democràtica de dir que els enviaria a pastar fang, a fregir espàrrecs, a parir panteres, a la m.,etcètera.



                                    Tabul Bosh


Fotografia:ttbosch









dilluns, 20 de juny del 2022

El meu carrer


divendres, 19 de setembre de 2014


       Cada dia que passa em faig la mateixa reflexió: que sorollós és el meu carrer! Supòs que això mateix ho deu poder afirmar molta gent; vivim en una ciutat amb un elevat índex de contaminació acústica. A més d'autobusos, cotxes i motos, pel meu carrer, però, hi passen dones molt ben fornides, molt belles, vull dir. I què?, deureu preguntar-vos. Que hi tenen a veure els naps amb les cols? O els ous amb els caragols? Els vehicles de dues, quatre o més rodes fan una renou molesta, de motor d'explosió en la majoria de casos. El dia, llunyà encara, que tots siguin elèctrics, ja en parlarem. De tant en tant, també, des del meu balcó d'un segon pis-punt exacte de d'on faig aquestes reflexions- se senten lladrucs de gossos que es barallen, o, si no es barallen, es repten a veure qui borda més fort. La majoria de vegades, la cosa sol acabar en empat tècnic. En termes de molèstia auditiva, tant els uns com els altres, tant motors d'explosió com matxs de cans, solen empipar bastant.
      Passem a les dones. Ja he dit que, pel meu carrer, en passen de molt guapes. No sé si és especial, el meu carrer. S'hauria d'estudiar. Allò que importa ara és que, quan passen davant de casa meua, aquestes belleses fan soroll. I tant. Ara, he de dir que és un soroll diferent, que no entra per les orelles. En aquests moments, sense anar més enfora, en passa una que m'ha entrat pel forn de la meua infáncia, m'ha omplert la casa d'olor de pa acabat de fer i, de retruc, d'una fressa de forn de llenya, com el que hi havia davant cameua, d'espetegar de branquillons que cremen, de xiulet de flames recargolant-se dins la fosca com a serps endimoniades.
      Que si en fan, d'avalot, de borinor i de cruixidera, a voltes, les dones que passen pel meu carrer! En tenc ben present d'altres que m'entraren pel soterrani, per les canyeries, per la cisterna; terratrèmol, borbolleig, bullícia d'aigües indomables! I una, la record com si fos ara: em saltà per la teulada, pel celobert: trencadissa de teules i de vidres.
     I la record, aquesta dona meravellosa i sorollosa, ai las, perquè passa cada dia! Per açò, tots els dies m'exclam: que sorollós és el meu carrer!







Tabul Bosh



divendres, 17 de juny del 2022

Saps aquella que diu...



dimecres, 27 de maig de 2015






-Saps aquella faula que diu que hi ha un poble on d'ençà una pila d'anys hi fan unes festes molt i molt eixerides?
-Conta, conta!
-Un que es posa un be al coll i el passeja tot el dia. Però no tranquil·lament, per compayonia amb l'animal.
-Per què, doncs?
-Per entrar a la casa del bisbe, de l'alcalde, dels nobles i d'uns quants més a menjar i beure de franc!
-I el fa tot sol, aquest pillatge?
-I ara, no! El fa acompanyat de mig poble! O del poble sencer, gairebé.
-N'hi ha un que toca una flauta i tots hi van darrere, del més ric al més pelat.
-El be deu estar content!
-Imagina't! És el rei del ramat, aquell dia. Arreplega el que vol i, a més, qualcant!
-Un altre dia fan la festassa dels cavalls.
-Explica't, també van a fer pillatge amb un cavall a coll-i- be?
-Noo! Fan voltes a les places i als carrers del poble.
-Qui? Els cavalls o la gent?
-Tots junts.
-I hi caben tots?
-Depèn.
-Depèn...?
-Depèn de les navileres, de les companyies aèries, de les empreses hoteleres, del boca orella, de dalt la Sala, de l'home del sac, dels de les ulleres fosques, de Can Manolo, i, com no, de Quils Vaparir Atots!
-Collons, tu! Que em sembla que hi aniré.
-Impossible.
-Exhaurides les entrades,
-L'any que ve.
-Ja veurem.
-Sí que són eixerides, sí.
-I no és tot.
-Conta, conta!
-Les dones.
-Què passa amb les dones?
-Qualquen. Com el be.
-No fotis!
-I els tiren avellanes. I buides!
-Que trempats!
-És la tradició. Ancestral, esclar. 
-Ah! Vaaale!



dijous, 16 de juny del 2022

Paraula de Kiwi

       

dimarts, 9 de setembre de 2014

  

     El món, no és possible entendre'l fora de les paraules. Quan aneu a comprar la fruita, mireu-vos, per exemple, els kiwis i no els vegeu com a Kiwis, sinó com a paraules. Quan n'agafeu un penseu que, a més de les lletres que té aquest fruit -la k, les dues is i la ve doble- té una personalitat que no poden explicar només la seva pell marró, la seva polpa verda esquitxada de puntets negres i el seu cor tou i blanquinós. 
    No us deixeu endur per les aparences, un kiwi és molt més que aquella baia comestible de les plantes del gènere de plantes enfiladisses anomenat científicament Actinidia
    Un Kiwi és, sobretot, una necessitat de ser descrit, de ser qualificat, de ser interpretat -com si d'una partitura musical es tractés- amb una orquestra de paraules. El Kiwi no és tan sols aquella fruita de forma oval, d'uns 5- 8 cm de llargada i 4,5- 5,5 cm de diàmetre. El Kiwi no té perquè sí una pela fibrosa de color marró-verdosa, no té per casualitat la polpa de color verd brillant o daurada amb fileres de llavors petites negres que també són comestibles. No. Aquest fruit no té una textura tova i un gust característic per un antull seu, o de la mare Natura, sinó perquè així ho han volgut les paraules. Ni més ni menys.  
     Actualment es cultiva en diversos països especialment a Nova Zelanda, Itàlia, Xile, Grècia i França. També es cultiva a petita escala als Països Catalans. En tots aquests llocs les paraules que el descriuen, que el qualifiquen i que l'interpreten són ben diferents. Perquè el món que coneixem no l'entendríem sense les nostres paraules.




                    Tabul Bosh




Castells




dilluns, 8 de setembre de 2014


  Amb els textos que elaboro cada dia m'exercito com qualsevol persona que ho fa en una determinada especialitat o activitat; és com donar uns passos de ball o fer uns exercicis de manteniment, per comprovar que el cos es manté en un estat de normalitat homologable, sobretot pel que fa a les articulacions, al ritme. 
    Escriure, ben mirat, no és gens difícil; es tracta, com deia Mercè Rodoreda, d'anar enllaçant paraules, una darrere de l'altra, articulant-les entre si de manera que acabin sent com un cos, amb el seu cap, les seves extremitats, etc.
   També, en certa manera, és una tasca, la de confeccionar un text, que s'assembla a carregar un castell. Un  castell té tres parts, igual que sol tenir un text: la  pinya que és la base del castell; el tronc que és la part intermèdia; i el pom de dalt que són els tres darrers pisos. El text ben estructurat també té tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió. Si les paraules són com els castellers, n'hi ha d'haver de ben diverses i s'han de complementar, s'han d'ajudar entre si.En un castell,les persones més fortes i més grans es col·loquen a baix i els més petits a dalt. El nen o nena que puja a dalt de tot es diu enxaneta. Aquesta potser seria la idea principal del text, allò que l'autor vol fer ressaltar. Com en els castells, els textos també poden carregar-se amb èxit, poden esdevenir una estructura ben equilibrada, llegida sense que el lector caigui abans d'hora,o, com passa a vegades amb els castells,poden trontollar de tal manera que acabin fent llenya, és a dir, que caiguin arrossegant cap avall l'enxaneta, és a dir,la idea principal d'aquell text.
   Bé, esper que, llegint aquest escrit - castell, ningú no hagi pres mal. 



                    Tabul Bosh




dimecres, 15 de juny del 2022

Contrapunt

          

dijous, 24 d’abril de 2014


      He baixat a comprar una rosa. No era l'únic que havia tingut la mateixa idea perquè el carrer anava ple de vianants amb rosa i de vianants sense rosa però que es veia d'una hora lluny que tenien intenció de comprar-la, només era qüestió de temps. Llavors he pensat que la rosa que jo volia comprar m'estaria esperant, com qui espera una cosa molt previsible, com ara la poca volada d'una gallina o la fatxenderia del Mourinho. I m'he dit, no siguis gallina ni fatxenda, noi. Que esperi, la meva Rosa! Quan dic la meva Rosa, no em refereixo a cap rosa, que contra les flors no tinc res, sinó que vull dir la dona que estimo, que contra ella sí que tinc algunes coses. I amb algunes coses no vull dir malvolences ni rancúnies ni desavinences, no. Contra la meva estimada només tinc que bones paraules, i no diguem els pensaments que tinc contra ella. Hi ha coses que no es poden explicar en horari de floristeria, però us asseguro que, de pensament, no puc estar més en contra de la Rosa, la meva estimada. Aniria en contra dels meus principis bàsics si us ho expliqués, el que penso de pensament, de la meva Rosa. Seria un contrasentit, un contratemps, un contrapèl.
I encara us diré més, estic tan en contra de la meva dona que, quan ens estimem, sempre ho fem des de postures encontrades.



                            Tabul Bosh








dimarts, 14 de juny del 2022

Levitació


           

dilluns, 17 de febrer de 2014



           Una nit d'estiu, a Macarella, ens havíem fumat un parell de porrets i jo vaig veure que podia estar fora del meu cos. Vaig adonar-me que levitava tranquil·lament per sobre dels nostres caps, que formaven una rotllana al mig de la platja, al voltant d'una foguera. Bé. Sempre que ho explic, s'esbossen somriures condescendents, mirades que barregen acolliment i cordialitat  amb malfiança i incredulitat. Clar. Deuen pensar que aquella meua experiència de translació-elevació corporal va ser una conseqüència, un efecte -no gaire corrent, tal vegada, però perfectament possible- dels porros. Però jo no ho vaig viure així. I, en aquests casos, crec que el que compta és l'experiència en primera persona. Perquè, a més, jo ho vaig trobar del tot natural, que els meus amics no s'espantessin gens que el meu altre jo els observés des d'allà dalt, a uns sis o set metres per damunt dels nostres caps. Una altra cosa hagués estat que haguessin començat a al·lucinar i a cridar que baixés, el meu altre jo, o que, fins i tot haguessin intentat fer escaleta per provar d'agafar-lo pel camal dels pantalons i fer-lo tornar. Però res de tot açò no va succeir. Jo (l'altre jo meu, vull dir) vaig estar-me una bona estona allà dalt, contemplant el paisatge -meravellós, per cert- i, quan vaig creure que tocava baixar d'aquella prerrogativa que m'havia concedit la vida -o la natura, o ves a saber qui-, i per no abusar de la paciència dels meus amics i de jo mateix (de l'altre jo que em mirava des de baix), quan vaig creure, deia, que ja estava bé, que ja havia levitat prou, vaig incorporar-me al rotlo dels amics.
     I ara ve quan algú diu, com l'Escobar, "noi, o canvies de medicació, o de camell."
Potser és el que pensen també a Madrid, quan els catalans els diem que ens veiem, cada vegada més, fora d'Espanya?

                                Tabul Bosh










Bisons sobre la neu.

divendres, 14 de febrer de 2014



Les posicions es van definint cada cop més. Cada vegada és més fàcil veure el pplomall a la gent. Cada dia que passa els contrastos es fan més evidents. Sembla que el diàleg ha deixat de tenir una entrada en el diccionari. En el seu lloc, hi ha un gran forat negre que tot s'ho empassa. Els intents de restablir el concepte "diàleg" en el manual de relacions bàsiques entre les persones semblen del tot inútils. Ara ja comença a passar allò de "tot s'hi val", per tal de fer agenollar el contrari, tingui raó o no en tingui, això no importa. No importa que els lingüistes diguin que el valencià i el català, científicament, són dues varietats d'una mateixa llengua. No importa. Com que ara ja tot s'hi val, es passen pel forro la ciència, la manipulen amb les seves manasses inflades de majoria absoluta, perquè això és la democràcia: la dictadura dels polítics corruptes, sense escrúpols a l'hora d'escudar-se darrere milions de vots de gent que els ha votat amb bona fe, per fer tota mena de trapelleries i maleses que no emanen en cap cas de la gent que els ha votat (o almenys de la majoria) sinó de la seva ideologia política més reaccionària.
      Les posicions cada cop estan més clares. Com diu aquell, són "de una claridad meridiana". Gràcies a això, i a molt més, cada vegada és més fàcil comptar independentistes i unionistes; igual de fàcil que comptar bisons sobre la neu.



                                                                          Tabul Bosh




Tannka 4


                                


                          Falòrnies de riu
                           porten les vinjoles,
                           clavilles que travessen
                           bigues i teules
                           de la nuvolada d'estiu.



                                        Tabul Bosh




divendres, 10 de juny del 2022

Els monstres de les festes de Sant Joan

dijous, 11 de juny de 2015


       Aquests dies de juny tenen les hores endollades a records de molta intensitat. Prest farà un any que vaig ser a Ciutadella durant les festes de Sant Joan. En feia vint-i-dos, que no les vivia amb els peus enmig d'es Born, que no les passava entre ses Voltes o que no les sentia des de la bullícia d'es Pla. Vint-i-dos anys que havia tocat el darrer cavall, que havia sentit la seva olor intensa, que l'havia vist aixecar les dues cames formant davant meu una escultura vivent, símbol poderós de l'èpica de la Festa de tot un poble. Massa temps, diria jo. Massa temps havia passat per recuperar sensacions, per reviure sentiments, per retrobar passos i camins perduts. 
       Tants i tants anys d'absència havien servit, no per guardar memòria de la Festa, sinó per  crear-ne imatges idíl·liques, però del tot desenfocades, per guardar-ne versions fantàstiques cada vegada més allunyades de la realitat. Aquell 1992, que havia respirat la Festa per darrera vegada, jo era un  futur pare il·lusionat. Quan l'any passat hi vaig tornar, com a pare de dos homes adults, ja disposava de l'habilitació per ser avi. Massa temps per recuperar la Festa amb el mateix aire, amb la mateixa capacitat pulmonar, amb la mateixa alenada. 
       I no parlem dels anys que feia que no hi havia anat quan hi vaig aterrar, aquell estiu olímpic del 92, amb la meva dona embarassada, que no sabia què eren les festes de Sant Joan, almenys en primera persona i en directe, ja que, d'històries santjoaneres més o menys apassionades en segona i tercera persones, en diferit, n'havia escoltat qui-sap-lo. Per a ella, aquell va ser el seu primer, i fins avui únic, Sant Joan. Circumstàncies de tot tipus van fer que, ni tan sols vint-i-dos anys després, pogués tornar a Ciutadella durant les festes de Sant Joan. 
         Bé, com deia, aquell primer retorn a la Festa de l'any 92, es produïa quan ja en feia deu, d'anys, que jo no celebrava Sant Joan a peu de cavalls, que no respirava la pols de la Festa que, deien, s'ho enduia tot! La veritat és que aquest tot mai no he sabut exactament què inclou; he suposat, durant molt temps, que només coses dolentes, però ara ja no n'estic tan segur. És a dir que, comptat i debatut, de santjoans, el que se'n diu santjoans amb totes les de la llei, n'he viscut relativament pocs. Perquè aquella vegada que vaig tornar, amb una dona una mica espantada i el primer dels meus fills a punt de sortir de l'ou, ja vaig comprendre que, tornar deu anys després, constituïa un retrobament amb la Festa, diguem que una mica traumàtic. Tant Ella com jo no érem els mateixos. I mai més no ho tornaríem a ser. Quan un bussejador se submergeix a considerables profunditats i ho fa per un llarg període, no pot tornar a la superfície alegrement, sense executar uns determinats passos. Jo m'he passat molt de temps bussejant en l'absència de les festes i, les dues vegades que, després de llargues immersions, he pujat a la superfície he patit trastorns d'adaptació bastant importants, per dir-ho suaument.  Deu anys, als quals n'hi afegeixes vint-i-dos més, és una exageració de temps!
        Açò em fa venir al cap un llibre que he llegit recentment de Robert Saladrigas on el protagonista proposa el símil ànima humana-mar, i ho fa per parlar dels monstres que, tant en l'una com en l'altra, hi habiten. Els monstres de l'ànima i els monstres del mar. Si aquesta dicotomia l'apliquem al tema que ens ocupa, quins serien els monstres malignes que habitarien la mar de les nostres festes? Quines horribles criatures sortirien cada any a la seva superfície? Tindrien nom, aquests monstres? Crec que n'hi ha un que sí, que en té, de nom, un nom ben establert científicament i és ambició. I d'altres, que l'acompanyen, són també prou coneguts: massificació i diversió embrutida per l'alcohol i les drogues. Monstres que viuen dins la mar de les festes. Alguns, fins i tot semblen inofensius i domesticables, però, ai! són tant o més perillosos que els anteriors: immobilisme, qui any passa festa empeny (cap a l'abisme), por a prendre decisions, curtesa de mires,  corrupció, etcétera, etcétera. 
       Situem-nos una altra vegada en el present. Deia que prest es complirà un any de les últimes festes de Sant Joan que vaig viure in situ. Van ser les de l'any passat, és clar, les del 2014. Aquell Sant Joan serà recordat com el que va veure la suspensió de ses corregudes d'es Pla, després de produir-s'hi un greu accident a conseqüència del qual una dona moriria uns dies més tard pels traumatismes que li provocà la brutal envestida d'un cavall. En aquell accident també van resultar ferits l'acompanyant de la dona i el cavaller que manejava el cavall. Dir que les imatges de tres persones i una bístia donant voltes de campana a pocs metres d'on jo em trobava és una seqüència d'imatges que mai no se m'esborrarà del cap, pot semblar un recurs massa fàcil i repetit. Segurament podria expressar el que vaig veure i viure en primera persona de manera més literària, Tanmateix, ara em sembla que no toca. La qüestió, ara, és aquesta: el dia que vaig tornar a trepitjar es Pla, tant de temps després, va ser per constatar que la tragèdia, una vegada més, s'engolia l'èpica de la Festa.
       I ara que?, vaig pensar, després del xoc. Ara torna a començar l'espera dels Jocs d'es Pla, em vaig dir: fins l'any que ve, si  Déu vol!
      I l'any que ve, ha arribat. I enguany ja són vint-i-tres anys, més l'afegit de deu anys, sense veure un Jocs d'es Pla complets, des dels caragols fins a les corregudes. S'ha tornant a posar en marxa, idò, el comptador: vint-i-tres més deu, vint-i-... més deu... I així fins que aquest santjoaner mutilat que som no torni a anar a Ciutadella de Menorca a viure un altre Sant Joan, la Festa en què tot un poble (què vol dir, avui en dia tot un poble?) es deixa arrossegar per una mena d'ànima col·lectiva, per una mar que, ai! cada vegada està més poblada de monstres!
        Però, com combatre aquests monstres? Com s'eviten les voltes de campana de persones i bísties que acaben en tragèdia a les corregudes d'es Pla? No hi ha, possiblement, victòries màgiques. Però sí que hi ha paraules màgiques. Coratge, n'és una de bàsica. Coratge vol dir, segons el diccionari, fermesa de cor davant el perill o les dificultats. "Envestint un enemic superior en nombre, donaren una prova de coratge. Calia un gran coratge per a afrontar una situació tan difícil". Han de tenir coratge aquells que tenen al seu abast canviar regles de joc, normes i, fins i tot, tradicions. Han de tenir coratge aquells que formen part de tot un  poble per lluitar contra els monstres que a poc a poc, any darrera any, devoren la Festa.
          Pot ser que, amb coratge i d'altres eines (solidaritat, seny, justícia, sentit comú, sensibilitat...) encara estiguem a temps a salvar-nos i salvar les festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca. Tal vegada així podrem parar el comptador. 



                                                                Tabul Bosh










dimecres, 8 de juny del 2022

La ràdio

      

dijous, 13 de febrer de 2014

  

    Fa molts anys, quan treballava a l'oficina de Elecricidad Casa Torres, escoltava la ràdio mentre feia les tasques que el mestre, en Tòfol Torres, m'encarregava. Com que la majoria d'aquestes eren administratives, les feia assegut davant una taula, al costat d'una finestra que donava al carrer Maria Auxiliadora, just davant l'entrada de l'església dels Salesians. Damunt aquella taula hi tenia sempre un transistor. No vaig demanar mai permís per escoltar-lo, era petit, amb piles i, com que la major part del temps estava sol, hi escoltava Radio Nacional de España i Radio Popular de Menorca (de la COPE). 
      Avui, Dia Mundial de la Ràdio, Mònica Terribas ha entrevistat Luis del Olmo, al seu programa Els Matins de Catalunya Ràdio. Feia molt de temps que no l'escoltava, el locutor de Protagonistas, l'home de ràdio potser amb més hores davant un micro d'Espanya. Sembla que el desembre passat es va retirar definitivament, segons ha dit l'entrevistadora en la prèvia. Guaita!, igual que jo, he pensat. I m'he enrecordat de les hores i hores que la veu d'aquest home em va acompanyar mentre omplia papers, assegut en aquella taula, aprofitant que mestre Tòfol-que em perdoni si, des d'algun lloc, em veu- no hi era. En Luís del Olmo, a Radio Nacional i na Juanita Roca, a Radio Popular, eren els meus referents, els meus ídols radiofònics. No sé si la segona és viva, pot ser que sí. Quant al primer és ben viu encara, no només la persona, sinó el meu reconeixement vers la veu que, aquells anys llunyans i foscos, em va obrir finestres i inquietuds per guaitar-hi. 
         Moltes gràcies, a tots els Mestres de la Ràdio!


                        Tabul Bosh


Pilota d'or

    

dilluns, 13 de gener de 2014



   El futbol ens inspira a tots. En positiu o en negatiu. Mai, ni en la més fantàstica de les històries, ningú no s’hauria imaginat que una pilota mogués tants diners, tantes passions, tantes idees i tantes baixeses. Una bola que roda i roda i de tant en tant es fica entre els tres pals d’una porteria. I s’hi fica no perquè algú hagi calculat d’una manera científica com ficar-l'hi, a partir d’uns càlculs físico-matemàtics, semblants als que fan els científics de la NASA per posar en òrbita un satèl·lit. S’hi fica no a partir de les especulacions mentals que fa un bon jugador d’escacs per calcular quines peces moure per arribar a fer un escac i mat. No. Qui fica la pilota, d’aquest primari joc anomenat futbol, entre els tres pals d’una porteria ho fa, simplement, donant un cop de peu, o un cop de cap -en el sentit literal de l’expressió-, a una bola. 
       Qui ho hauria dit, quan va sorgir del no res aquesta inspiració mundial que anomenen futbol, que aquella bola un dia es convertiria en or. I que la regalarien a un home milionari i egòlatre, que la rebria amb llàgrimes de cocodril davant mig món.  Quin món!

                                Tabul Bosh















Boig per tu

         

diumenge, 12 de gener de 2014



    Avui he esperat que plogués. Vull dir que m’he atardat, en escriure aquestes ratlles. I és que aquest capvespre hem anat amb uns amics a veure el musical “Boig per tu, el musical de Sau” que fan a l’antic Studio 54, al Paral·lel, ara convertit en teatre amb el nom de Barts, Barcelona Arts on Stage, “l’espai de les arts escèniques i de la música més plural i polièdric de la ciutat: un espai per somiar”, segons es diu al web d’aquesta sala. També hi he trobat l’escrit promocional del muntatge: Un grup de joves es troben just acabat el curs escolar, i encaren un estiu en el qual les circumstàncies els posaran enfront d’un món nou: el pas a una certa maduresa sentimental que els marcarà el futur més immediat. 
    “Amb l’excusa d’organitzar una festa d’aniversari, el grup d’amics es troben, xerren, discuteixen, riuen i sobretot canten les seves pors i alegries, els seus desitjos i, en el fons, el seu temor a avançar cap a la maduresa. Desenganys amorosos, reafirmació de l’amistat i el retrat d’una joventut que existeix i que molt poques vegades és descrita en teatre o cinema: la joventut sana i positiva, allunyada d’alcohol i drogues; la que estudia, la que cerca un lloc en la societat, la que utilitza el sentit de l’humor com antídot de la malencolia i la tristor.”
       L'espectacle m’ha agradat per la bona feina d’un grup molt jove -i tanmateix molt professional-, per la música en directe interpretada per un grup de músics, alguns d’ells components de grup Sau, sobre el mateix escenari; i m’ha agradat, sobretot, per la frescor, la naturalitat, el bon humor i el ritme narratiu que han fet que les dues hores de l’espectacle hagin embolcallat un públic de totes les edats en una mena de teranyina de goig de viure i de riure.
       Al final, el mateix Pep Sala ha pujat a l’escenari i ens ha regalat unes quantes cançons més; una dedicada al seu amic Carles Sabater, “El tren de la mitjanit” i d’altres, totes interpretades amb una força descomunal. Quina bèstia escènica, en Pep Sala! Curt, però inoblidable. Gràcies!



Tabul Bosh










dijous, 2 de juny del 2022

Mart

   

dissabte, 11 de gener de 2014


   Anar a Mart i no tornar: n'hi ha per guanyar-se el cel. Exactament açò. Un dels dos candidats catalans que han estat seleccionats ho ha dit: ho faig per filantropia, per fer un bé a la humanitat. Algú, després, ha insinuat que li semblava un projecte massa perillós, ara per ara. Sempre he sentit dir que, dels viatges, el més interessant i més divertit és quan en tornes i el pots explicar, amb aquell amaniment extra que sempre els fa un punt més interessant, més envejable per a qui t'escolta. Quina gràcia, anar a Mart! Però quina desgràcia no veure les cares que posen els teus amics, familiars i tot el món en ple quan expliques el que hi has viscut, les teves anades i vingudes pels deserts  cremants i per les carenes pelades del planeta roig. A jo, digueu-me que estic en dejú de moltes coses, que m'hi donin de baixa. Si un dia he d'anar al cel, que me'n deixin tornar. El meu apetit sensual cap a les dones em faria viure amb molta recança una vida marciana. Entre moltes altres coses, esclar.
      

Tabul Bosh










dimecres, 1 de juny del 2022

L'ou retorçat


divendres, 10 de gener de 2014


Es palpa els dos testicles davant el mirall. Abans, s’ha despullat completament i s’ha mirat de dalt a baix, fins a l’alçada de l’engonal. Amb el palp pot identificar que en té un més pujat que l’altre, d’ou. És com si el que es toca amb la mà dreta, l’ou dretà, no s’atrevís a caure del tot, com si no es deixés anar completament perquè alguna cosa -temença, inseguretat, malfiança- li impedeix. Potser, però, l’impediment no és psicològic -tenen psique, els testicles?- sinó fisic. L'home recorda que ara tot just fa un any es va operar d’una hèrnia inguinal; podria ser que li deixessin l’escrot dret mal fixat? Podria ser que aquell testicle conservador, reservat, no s'hagués despertat del tot dels quaranta minuts que va durar la intervenció? Va, ou, deixa't anar, llença't! No siguis poruc, li diu. Has de ser valent, com el teu germà esquerrà! La mà de l'home prova, amb molta mesura, d'ajudar l'ou indecís. L'estira, suaument; l'amanyaga amb tendresa; li fa copets encoratjadors amb els dits, amb l'índex, el cor i l'anular. I res. L'ou dret segueix tot retorçat. No vol enfadar-s'hi; no vol forçar-lo. Prudent, decideix que l'hi consultarà al metge,  i riu, murri, palpant l'ou esquerre, l'independent, lliure.

                                                      Tabul Bosh


















Hores

  Hores     Hi ha hores que   són com els trens, que travessen unes terres ermes, que s’endinsen en boscos carregats de   paraul...